CONFERÈNCIA BISBE JOAN CARRERA

II JORNADES DE FORMACIÓ i ANIMACIÓ PERSONAL BISBE JOAN CARRERA i PLANAS
Sant Feliu de Llobregat. 12 de novembre de 2007

Cal fer arribar la veu dels deu bisbes de les diòcesis de Catalunya als feligresos. Cosa difícil enmig de l'actual brugit mundà. Ho fem amb la publicació del document CREURE EN L'EVANGELI i ANUNCIAR-LO AMB NOU ARDOR. Quan escrivim pensem: I això qui ho llegirà? Aquest text, però, ha fet més fortuna. Voldria fer despertar l'interès per conèixer aquesta carta pastoral i compartir-lo amb els germans. Faré l'examen del document fixant-nos tots en set punts concrets:

1er.- EL TO. És proper i col·loquial. Tenim el tresor de la fe i a vegades l'embolcallem amb paraules poc entenedores. El document comença així: Volem reflexionar amb vosaltres. Ens agradaria que en féssim tema de reflexió i de pregària. Voldríem que ens féssiu arribar els vostres suggeriments. Així uniríem el magisteri amb el sentir dels fidels. Les persones a qui es dirigeix l'ensenyament són fills de Déu, a més del baptisme també han rebut altres sagraments: el matrimoni per exemple. Formen el poble de Déu. Cal escoltar el sensus fidelis. Joan Pau II deia a bisbes i preveres: Escolteu! I especialment als més joves perquè a vegades percebem l'Esperit a través d'ells.

2on.- Actualment estem vivint uns moments poc engrescadors. En moltes persones observem el desànim, però això no ens ha d'influir massa negativament . El document fomenta la nostra autoestima com a creients. Ens fa una descripció del què passava a començaments del segle XIX. Apareix el moviment conegut com la Renaixença, que crea una gran vitalitat. Sorgeixen figures com el gran poeta Mn. Cinto Verdaguer i el Bisbe Torras i Bages que el 1892 publica la important obra La Tradició catalana. Tenim també el pare Antoni Maria Claret, gran predicador. En el domini artístic sorgeix la figura de fama universal Antoni Gaudí. També el pare Mañanet i el 1886 Dom Bosco posa la primera llevor pel que arribarà a ser el temple expiatori del Tibidabo.

3er.- D'aleshores ençà ha plogut molt, certament, la nostra societat no s'assembla a aquella del segle XIX. Les coses han canviat. Estem en un procés de canvi. El document assenyala dos aspectes a destacar: a) negatius: Immediatisme. Implica un desig de fruició immediata. Deliri de passar-s'ho bé. Desig d'adquirir coses pràctiques. Neix una competitivitat entre nosaltres, que fomenta l'individualisme. Abans hi havia més capacitat d'unir-se. Ara hi ha poca solidaritat. Impera un hedonisme que ens porta al replegament en nosaltres mateixos. Les estadístiques senyalan l'existència d'un nombre d'avortaments equivalent al de naixements. També cal senyalar l'augment de brots de violència. Violència domèstica contra les dones. Atemptats terroristes de gran escala ( Nova York, Londres, Madrid...). Destaquen brots de violència afavorits per la drogaadicció, per les imatges de la televisió, la facilitat de difusió a través d'internet... b) positius: Iniciatives solidàries: ONG; accions i iniciatives protagonitzades per joves; adopcions de nens estrangers; solidaritat manifestada en ocasió de grans catàstrofes i també per fomentar campanyes d'investigació científica per solucionar greus problemes (La Marató)..

4t.- Respecte a la FE. La societat catalana es va situant cada vegada més fora de la vida de l'Església. I el que és més greu al marge de la fe en Jesucrist. Es nota una agudització de l'absència de Crist en la vida ordinària. Ens trobem al bell mig d'un procés de descristianització. Els que ens sentim molt units al Crist ens hauria de satisfer comptar-nos entre els pocs que el seguim amb un amor fervent. Però el nostre zel ens ha de moure a propagar el seu missatge, com diu Mn. Lluís Armengol hem d'estar tant units a Crist, el nostre cep, que necessàriament hem de deixar darrere nostre un rastre de la seva bondat.

5è.- La naturalesa d'aquesta descristianització: Abans es tractava simplement d'un refredament, mandra d'anar a missa, abandó de la pràctica dels sagraments, especialment la confessió. Però allò més greu que podem detectar és la manca de fe en Crist. Ara no hi ha cristians tebis, sinó descreguts. La nostra església es troba en estat de missió. Dos autors francesos, Godin i Daniel van publicar un llibre titulat "La France, pays de mission?" Aquest interrogant el podem aplicar a tot Europa. El Concili Vaticà II prescriu: A vegades es produeixen situacions noves. Llavors cal tornar a començar predicant l'evangeli de Crist. Joan Pau II afirmava que cal una nova evangelització i que neixi un nou ardor en els cristians. Tot i les coses bones que tenim hem de dirigir-nos a allò que és substancial. Que no falli el que és més important.

6è.-Hem de comunicar per mitjà del diàleg amb les persones que tenim al costat. Criticar per ensorrar, és la cosa més fàcil. En canvi aconseguir que aquella altra persona aculli l'evangeli, ja és més difícil. En el nostre intent de diàleg cal evitar tota mena d'agressivitat. Només amb el diàleg sincer podem arrribar a una autèntica conversió tant nostra com de l'altre. Recordem les admonicions de St. Joan Crisóstom: Mentre som ovelles triomfem. Però si ens convertim en llops estem perduts, ja que el nostre Pastor és pastor d'ovelles i no de llops. El col·loqui demana proximitat (associacions de pares, de veïns...). La proximitat és essencial per al diàleg. Volem renovar la nostra confiança en Jesús. Nosaltres en si mateixos som molt poca cosa. Però si portem a Crist dins nostre ho som tot per causa d'Ell. Ara que es parla tant de democràcia, recordem aquella afirmació de quan érem aspirants d'Acció Católica: Crist i jo majoria absoluta.

7è.- No és possible evengelitzar si abans no hem estat evangelitzats. A vegades dissimulem que som creients i per timidesa i poca empenta evangèlica comuniquem poc. Si suméssim capellans, religiosos, seglars... resulta que som molts, que arribem a sumar un gran nombre. Si no perdéssim el temps en coses accidentals i ens dediquéssim de ple a tot allò que porta cap al Regne. Si suméssim totes les energies d'aquest gran nombre que som. Si consideréssim que l'únic objectiu d'aquest món que realment val la pena és evangelitzar en les diferentes formes i segons els talents de què Déu ha dotat a cadascú, quedaríem astorats de la gentada que tornaria a omplenar els temples, i no simplement per complir un precepte, sinó per saciar-se àvidament de la paraula de Déu i de la vida que emana de Jesucrist. Si no els fem arribar l'evangeli l'única responsabilitat és nostra.

HISENDA i ENTITATS BANCÀRIES

Hi havia una cançó que sonava: Jo tenia un doll de veu... Jo també podia cantar: tenia un doll de més de 4000 euros a la llibreta del banc. Però va passar una mala ventada (Hisenda) i me'l deixà reduït a només 17 euros. I quan vaig anar a cancel·lar la llibreta a fi que no m'espurguessin més, el banc em deduí i les seves comissions i només vaig poder tocar 3 escanyolits euros. No m'estranya que ara ningú tingui afició a estalviar. Quan érem infants, allà pels anys 40, a les escoles ens facilitaven uns àlbums on podíem enganxar segells d'un cèntim de les antigues pessetes, i quan teníem l'àlbum ple (que significava la quantitat de dues pessetes) el portàvem a la Caixa de Pensions i el senyor Sol ens meritva les dues pessetes a la nostra llibreta d'estalvi. No crec que actualment cap infant es dediqui a estalviar ni segells, d'un cèntim, ni pessetes ni tan sols euros. Més val gastar els pocs diners de què disposem i si és possible també els que podrem arribar a tenir (crèdits i préstecs) abans que els moderns depredadors (hisenda, entitats bancàries i financeres) s'ens ho engoleixin.

PER AL PROGRAMA ÀGORA DE TV33

Fa uns quants anys Rodríguez de la Fuente ens donava una imatge de la vida a la Selva: l'aguila necessita imperiosament caçar la seva presa abans del tercer atac ja que si no perdia energies i podia perillar la seva supervivència. Per sobreviure ella, el conill havia de morir. És la llei de la selva, més o menys la mateixa llei que impera a la societat civil: Perquè la civilitzada i cristianíssima classe europea pugui mantenir el seu alt nivell de vida, milions de persones de la classe negra han de morir de fam. És la llei de la nostra selva civilitzada. I els polítics que avui s'assentaran a la taula rodona de l'ÀGORA, no vindran a dialogar en un intent de solucionar algun problema dels ciutadans. No vindran a dialogar perquè si realment volguessin encetar un autèntic diàleg caldria primer de tot, com afirma Francesc Torralba, aprendre l'art d'escoltar. I no crec que hi hagi cap polític que hagi fet ni el parvulari d'aquesta assignatura. Per tant els televidents, que a més som els dòcils votants d'aquests polítics i els soferts contribuents que amb les nostres minses pensions col·laborem generosament a nodrir els seus sous, suportarem pacientment el dur pugilat de cascun d'ells per portar l'aigua al seu particular molí, als seus esplèndids interessos partidistes, ignorant totalment les tesis oposades, tot fent una ostentació indecorosa de democràcia, constitucionalitat, respecte als drets humans... i fins i tot al bé comú. Jordi Sans